L’atenció psicosocial en pacients oncològics d'un assaig clínic Fase 1 davant del malestar emocional

Abstract

Actualment, el càncer és un tema que cada vegada està més visibilitzat i normalitzat en la nostra societat. En els últims anys, el tractament del càncer ha passat d’un model mèdic, centrat únicament en la reducció del malestar i els símptomes físics, a un model biopsicosocial. Aquest, dona importància a totes les dimensions (físiques, psicològiques, socials i espirituals) que envolten i influeixen en la qualitat de vida del pacient i que afecten en el curs i el pronòstic de la seva malaltia oncològica. Per aquest motiu, el present treball té com a objectiu principal avaluar la simptomatologia, l’estat emocional i les necessitats psicosocials, sociofamiliars i espirituals dels pacients oncològics inclosos en un estudi clínic de Fase 1. Per fer-ho, s’ha seguit una metodologia quantitativa i s’han administrat els següents qüestionaris en 20 pacients oncològics inclosos en un assaig clínic Fase 1: el qüestionari adhoc, per extreure les dades sociodemogràfiques i mèdiques, el qüestionari Edmonton Symptom Assessment Scale (ESAS) per avaluar la simptomatologia dels pacients, i l’Escala d’Avaluació de Necessitats Psicosocials i Espirituals (ENP-E) del malalt al final de la vida per mesurar el grau de malestar emocional dels pacients, així com les seves necessitats psicosocials i espirituals. L’avaluació es va dur a terme en quatre moments: a l’inici de l’assaig clínic (T0), al cap d’un mes (T1), al cap de dos mesos (T2) i al cap de tres mesos (T3). Els resultats obtinguts han mostrat que els pacients oncològics presenten característiques sociodemogràfiques i mèdiques semblants entre el grup control i el grup d’intervenció. A més, han mostrat que no hi ha diferències significatives en l’avaluació intergrupal en cap dels quatre moments de l’avaluació. Pel que fa als resultats intragrupals, no s’han observat canvis significatius en el grup experimental, però sí en el grup control durant els temps d’avaluació. Per tant, es pot afirmar que l’atenció psicosocial en pacients oncològics mostra efectivitat, però que els canvis serien més significatius si s’augmentés el temps d’avaluació.

Nowadays, cancer is an increasingly visible and normalized issue in our society. In recent years, cancer treatment has shifted from a medical model, focused solely on reducing discomfort and physical symptoms, to a biopsychosocial model. This model gives importance to all the dimensions (physical, psychological, social and spiritual) that surround and influence the patient's quality of life and affect the course and prognosis of his or her oncological disease. For this reason, the main objective of the present work is to evaluate the symptomatology, emotional state and psychosocial, socio-familiar and spiritual needs of oncology patients included in a Phase 1 clinical study. To do this, a quantitative methodology has been followed and the following questionnaires has been administered to 20 oncology patients included in a Phase 1 clinical trial: the adhoc questionnaire to extract sociodemographic and medical data, the Edmonton Symptom Assessment Scale (ESAS) to assess the patients' symptomatology, and the End-of-Life Distress Psychosocial and Spiritual Needs Assessment Scale (ENP-E) to measure the degree of emotional distress of the patients, as well as their psychosocial and spiritual needs. The evaluation was carried out in four times: at the beginning of the clinical trial (T0), after one month (T1), after two months (T2) and after three months (T3). The results obtained have shown that oncology patients present similar sociodemographic and medical characteristics between the control group and the intervention group. In addition, they have shown that there are no significant differences in the intergroup evaluation at any of the four evaluation moments. As far as the intragroup results are concerned, no significant changes have observed in the experimental group, but significant changes were observed in the control group during the evaluation times. Therefore, it can be affirmed that psychosocial care in oncology patients shows effectiveness, but that the changes would be more significant if the evaluation time were increased.