La política i l’economia són dues disciplines que estan estretament relacionades i que es condicionen mútuament. Una situació de bonança econòmica permet la realització d’una política més sensible socialment i més pròxima al ciutadà. D’altra banda, un període de crisi com el que hem viscut en els últims temps implica, generalment, ...»»»»
La política i l’economia són dues disciplines que estan estretament relacionades i que es condicionen mútuament. Una situació de bonança econòmica permet la realització d’una política més sensible socialment i més pròxima al ciutadà. D’altra banda, un període de crisi com el que hem viscut en els últims temps implica, generalment, unes polítiques de caràcter més antisocial i excloent.
Amb l’esclat de la crisi econòmica a Europa a finals del 2008, els països del vell continent van tenir una resposta homogènia i van apostar per una política econòmica expansiva. No obstant això, a principis de 2010, la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional van consensuar un gir en la política econòmica posant, a partir d’aquell moment, l’austeritat com a única alternativa possible. A Espanya, l’escenari no fou diferent. José Luis Rodríguez Zapatero va haver d’adequar-se a les exigències dels organismes internacionals i apostar per una forta contenció de les despeses. El testimoni el recolliria Mariano Rajoy un any després, el 2011, moment en què guanyen les eleccions estatals per majoria absoluta. En aquest context conflueixen tres fets que desperten el meu interès per analitzar l’acció del govern espanyol enfront de la tempesta econòmica dels últims anys: en primer lloc la meva predisposició per la política i l’economia; en segon lloc la curiositat per analitzar la reacció del govern central als esdeveniments econòmics; i finalment les conseqüències de les seves accions en la societat.^^^^
Except where otherwise noted, this item's license is described as Aquest document està subjecte a aquesta llicència Creative Commons